De la introducció de Joan Triadú

I bé, com diu Karl Popper només hi ha un camí que mena a la ciència (...): trobar un problema. Doncs, en el nostre sobreviure col·lectiu ja l’hem trobat. Consisteix a explicar-nos nosaltres mateixos, com a catalans, que si som una mena d’innominats de la història no és només —i ja és prou— perquè portem segles d’opressió, d’amputació (Tractat del Pirineus de 1659) i finalment de subjecció total (1714); ho és també perquè nosaltres mateixos ens ignorem i deixem així que l’adversari obtingui allò que més podria desitjar; que és, acabant el raonament de Popper, trobar la solució més feliç imaginable per al seu problema: el que porta a la desaparició de l’adversari.

Voldríem adreçar-nos, doncs, amb la dignitat recuperada i la identitat reconeguda, i adreçar-ho —com deia Aribau en el vers de dedicatòria final del seu poema «A la pàtria»—: «als propis, als estranys i a la posteritat».